Merlí li va recordar el seu nou objectiu: desempallegar-se de l’armadura.
- I de què servirà?-va preguntar el cavaller, taciturn- a la meva família ja no els fa res si em trec l’armadura o no.
- Fes-ho per tu mateix- va suggerir Merlí-. El fet de romandre atrapat dins d’aquesta ferralla t’ha donat molts maldecaps, i a mesura que passi el temps les coses aniran pitjor. Fins i tot et podries morir d’una pulmonia per tenir la roba xopa.
- Suposo que l’armadura s’ha convertit en una molèstia- va replicar el cavaller-. Estic cansat d’arrossegar-la pertot arreu. Ben mirat, ni tan sols puc gratar-me l’esquena quan em pica.
- I quant fa que no sents la carícia d’un peto, el perfum d’una flor o una bonica melodia sense l’armadura pel mig?
- Gairebé ni me’n recordo- va murmurar tristament el cavaller-. Teniu raó Merlí. M’he de treure aquesta armadura per mi mateix.
- No pots continuar vivint així i pensant com ho vas fer en el passat- va dir Merlí. Així és com vas quedar atrapat en aquesta presó d’acer.
- Però, com podré canviar la meva vida?- va preguntar el cavaller.
- Sovint les persones no són conscients del camí que segueixen- va replicar Merlí.
- Voleu dir que aquest camí era aquí, però jo no el vaig veure?
- Sí, i pots tornar en aquesta direcció si vols, però aquest camí porta a la falsedat, a la cobdícia, a l’odi, a la gelosia, a la por i a la ignorància.
- M’esteu dient que jo sóc tot això?- va preguntar el cavaller, indignat.
- De vegades, ets alguna d’aquestes coses- va admetre Merlí tranquil·lament.
Llavors el mag va assenyalar un altre camí més estret i costerut.
- Sembla un camí molt difícil- va observar el cavaller.
- Aquest- va dir Merlí- és el Camí de la Veritat.
- Em sembla que no paga pena seguir-lo. Què tindré quan arribi al cim?
- Es tracta del que no tindràs- va aclarir Merlí-: la teva armadura!
Robert Fisher “El cavaller de l’armadura rovellada”