EntradaAutor: l ignorant » 30 ago. 2004, 14:59
ASCENS I CAIGUDA DEL TORO DEL BRUC
Durant els anys 60, les carreteres dels territoris sota administració espanyola van omplir-se d'uns gegantins toros negres que anunciaven una coneguda marca de begudes alcohòliques. Aviat però, aquestes siluetes van ser incorporades al paisatge mental del franquisme: carreteres polsoses plenes de sots, sis-cents, camions Ebro i els sinistres i gòtics Seat negres del règim. De la mà de la propaganda, el toro d'Osborne va passar de la categoria d'anunci a símbol nacional, tant per als dissortats habitants de la península franquista com per als milions de turistes que ja provocaven la destrossa de les costes ibèriques. Per als més lúcids, el toro era un altre dels símbols de la rancietat absoluta del franquisme, l'imperiet i en general, dels casposos valors "espanyols".
Es van aixecar un munt de toros, que van anar rovellant-se tranquil·lament al costat de tota altra mena d'anuncis, fins que al 1988 la Ley General de Carreteras va prohibir la publicitat a les carreteres. Els toros d'Osborne anaven a ser desmantellats amb altres artefactes com ampolles gegantines, donuts mastodòntics o noies colossals en bikini. Tanmateix, els defensors de les essències pàtries imperials van alçar el crit al cel i van brandir aquella bonica paraula que, abans patrimoni dels rojos, des del 23-F tenia connotacions ben diferents: amnistia. Indult per al toro sagrat símbol de l'Espanya profunda que tot espanyol ha de dur dintre i tot estranger ha de contemplar amb respecte.
I així, el 1997, el Tribunal Suprem va concedir l'indult declarant el banyut més o menys monument nacional (tot i que fora més exacte declarar-lo monument nacionalista). Van quedar-ne uns 90, una colla al País Valencià: a Gandia, també en alguna comarca alacantina, n'hi ha un altre dins del campus dels tarongers a la Universitat de València, n'hi ha un a Mallorca, i al Principat el famós toro del Bruc. Veritables marques de propietat de l'imperiet sobre les nostres terres.
Després de l'indult, la febre del banyut va pujar com l'escuma: samarretes, clauers, enganxines de cotxe, cançons (torito bravo, ese toro enamorado...) símbol de l'espanyolisme caspós, va passar a ser defensat pels malalts de disseny, que, com sempre, es situaven més enllà del bé i del mal i trobaven buida la polèmica sobre el contingut polític del toro. D'haver viscut als anys 40 ben segur que haguessin trobat meravellosa la creu gamada o el jou i les fletxes, i s'haguessin oposat als detractors de llur dimensió política. Tanoques...!!
Mentre tant, dalt del Bruc, dominant l'Anoia, l'indultat toro podia sentir-se feliç i famós, amb la seva alçada de 14 metres i una superfície de més de 200 metres quadrats de xapa. Tanmateix, a la plana, es congriaven tot d'amenaces molt més perilloses que la Ley de Carreteras. I en efecte, el pobre banyut va començar ben aviat a ser víctima de tota mena d'atacs, més grans o més petits, fins arribar a la seva mort final. L'Observatori Colonial ha fet un seguiment de la història del banyut del Bruc des finals del 2001, any que pot marcar-se com l'inici de la impressionant escalada d'esdeveniments que finalment ha acabat amb l'únic Osborne del Principat.
Data indeterminada, 2001.
A Igualada, uns exaltats fan un akelarre en el qual es llença una forta maledicció sobre el pobre toro del Bruc. Algunes fonts sostenen que aquesta cerimònia sinistra marca l'inici de totes les desgràcies posteriors que precipitaran el dramàtic final del dissortat banyut.
Data indetermindada, 2001.
Un comando no emmascarat, jugant-se la pell i els dallònsis, s'enfila fins dalt de les banyes mateixes del banyut i li planta una estelada de les blaves (que no de les blaveres, ep!!)... Aquesta escalada poca-solta i perillosa (tenia Osborne assegurança a tercers) va ser una de les moltes micro-agressions que durant tot l'any va anar rebent el pobre toro: pintades, intents de 'serrar-lo, de cremar-lo, de mutilar-lo...
Tardor 2001: neix el projecte Monumentcat.
De camí cap a Igualada, dos camarades de la Lliga Anticolonial - que tot cal dir-ho, no s'havien mogut gaire del poble-, esfereïts per l'aparició sobtada imatge del toro sobre el Bruc, estan a punt de xocar contra un camió brutíssim, ple de trujes pudents i procedent de Cervera. Emprenyadíssims, decideixen que la presència del tal banyut és un fet ignominiós i que a més representa un perill per a la seguretat viària i un atemptat paisatgístic evident. Amb l'ajut de diverses substàncies tòxiques (voll damm, ducados, havana club, olives "La española"...) posen a funcionar llurs caparronets: així va néixer la idea genial del monumentcat.
El monumentcat és un projecte consistent en alçar un perfil de catigat (el famós gat totèmic dels garrafencs i substitut simbòlic anticolonial del banyut) de mida monumental (el doble o més de la mida del toro d'Osborne) i col·locar-lo al davant i al darrere del toro, a la manera d'un entrepà i, per tant, tapant-lo totalment. Ja que, segons la legislació colonial, els toros d'Osborne estan protegits i no es poden aterrar, la Lliga Anticolonial va acceptar ràpidament aquesta solució que respecta escrupolosament la llei.
Desembre 2001
Una fosca i freda nit de dissabte una colla de trinxeraries -probablement igualadins i probablement, ben gats- fan el primer intent - un pèl matusser i incomplet - de canvi de sexe del banyut del Bruc, de toro a vaca, decorant-lo amb unes boniques taques blanques de vaca suïssa.
Uns dies més tard, la forta nevada que cau al Bruc fa que al banyut se li congelin els dallònsis, el que reforça encara més el tímid procés de trasvestisme iniciat.
Tanmateix, una font anònima que afirma ser pròxima al toro parla per primer cop d'una depressió de la pobra bèstia, que amb tants atemptats sent molt baixa l'autoestima. Aquesta depressió hauria afavorit una crisi d'identitat que, combinada amb la gelada, hauria produït de manera espontània un seriós intent de canvi de sexe.
23 abril/2002
L'autodenominat "Escamot del Timbaler del Bruc" va decorar el toro per Sant Jordi amb unes boniques barres grogues i vermelles, molt similars a les de la senyera.
Tanmateix, la font pròxima al toro va informar que, un cop passats els efectes de la congelació i l'intent fracassat de canvi de sexe - els dallonsis es van descongelar i les taques blanques van ser rentades-, les esperances del toro van multiplicar-se en conèixer el projecte monumentcat. Va pensar -sempre segons la mateixa font- que podria convèncer la Lliga Anticolonial per transformar-lo a ell mateix en el macro-gat proposat. I per tal de fer una clara demostració de la seva voluntat real de ser estimat pels anoiencs, d'esdevenir un bon català i deixar enrera el seu passat espanyol i colonial, es va fer pintar de dalt a baix amb una imponent senyera. El banyut del Bruc volia esdevenir així un símbol que la colonització es pot curar: si el propi toro del Bruc es podia descolonitzar, potser fins i tot en Borrell encara fora recuperable!! Tothom l'estimaria i passaria a la història pràcticament com en Timbaler.
Cal dir que sobre aquest font, hi ha qui diu que es tracta d'una mauleta que li dona massa a l'amanita muscària des que va enganxar el seu nòviu fent-s'ho amb el seu millor amic (el millor amic del nòviu) i a qui el toro li parla les nits de lluna.
24 agost 2002
Durant la matinada del 24 d'agost, l'Escamot dels Vaquers per una Terra Lliure (EVTLL) va transformar el brau del Bruc en la vaca del Bruc.
El tal escamot declara que "El banyut, ara deixondit de la seva condició fatxenda, masclista i espanyola, i, per tant, convertit en una innocent vaca lletera, semblava agrair-ho, malgrat el sempitern posat de perdonavides que no se li pot llevar si no és mitjançant un xerrac. La desafortunada presència del toro, ert com un peixopalo, ja no ofendrà tant la vista de qui s'acosti a les terres del timbaler. Heu de saber, així mateix, que l'EVTLL declara no comprendre el significat que la gent espanyola dóna a aquesta bèstia. Si més no, troba incoherent que l'animal que representa les "virtuts" seculars de llur tarannà rebi sempre la fi, de les seves pròpies mans, en una plaça rodona. Amb tot, no espera pas entendre-ho. "
Per la seva banda, la font pròxima al brau va manifestar-se molt alegre. Segons ella, aquests processos de canvi de sexe són fotuts, però ja havia passat el pitjor. Alliberada de la seva feixuga tasca d'estandart imperial espanyol en terra enemiga (l'Anoia), la vaca del Bruc ja es podria dedicar tranquilament a pasturar i fer-se estimar per la bona gent de la comarca. El comentari més àcid dels analistes de l'Observatori Colonial feia més aviat referència a la malaltia de les vaques boges, apuntant a la possibilitat d'un contagi que portés els altres braus que queden als PPCC a la pacífica conversió en humils i bucòliques vaquetes.
12 octubre 2002
El toro del Bruc, a terra. Aquest fet tan simple té però al menys tres versions:
La primera versió ens parla d'una una acció de radicalitat artística sense precedents, en la que el banyut del Bruc - la pobra vaca havia tornat a ser convertida en brau a la força- va ser aterrat per un grup de desconeguts utilitzant una tècnica mixta de serra i soplet. Es tractaria d'una impactant obra de demolition art.
La segona versió ens du la trista estampa del banyut estés al terra com una coca, imatge viva de la desolació. Segons aquesta font -l'habitual pròxima al toro- , potser tants canvis havien estat massa per ella i l'obcecació de les autoritats imperials en que fos un toro-icona opressora, enlloc d'una feliç vaca anoienca -sembla que el seu somni era anunciar llet ATO amb la Mari Pau Huguet- l'havien dut a la depressió total. Potser l'aterratge havia estat obra d'amics, que volien ajudar l'ex-vaca a aconseguir la llibertat o bé a eutanassiar-se.
Seguint una tercera versió força discutible, la Guàrdia Civil va començar a investigar joventuts de partits polítics, fent sospitar que l'acció podia haver estat no una acció artística o d'ajuda, sinó un atemptat. No es tracta d'una hipòtesi inversemblant. A la LA també ho vàrem sospitar, però no vàrem voler acusar ningú sense cap proves tot i que, guiats pel senti comú, estàvem en disposició d'aventurar una tesi totalment versemblant: és a dir, que els autors eren membres de les joventuts aznarianes, molestíssims per la conversió feminista i procatalanista de la vaca del Bruc. Amb aquest atemptat, no sols aconseguien treure-se-la del mig, ja que els estava posant en ridícul contínuament , sinó que de pas i en fer caure les sospites sobre grups alternatius igualadins per a que els poguéssin titllar de terroristes, facilitar una acció de càstig estil Irac o estil Garzón.
La tesi de la LA obtingué una confirmació clau en una informació de El Periódico del 12/10: els autors de l'acció van abandonar al lloc serres i soplets. Això confirmà taxativament l'autoria no-catalana. Us imagineu uns catalans/es abandonant uns soplets i unes serres que encara es poden fer servir? Sols els membres de l'imperiet poden permetre's un malbaratament de recursos típic de la mentalitat de qui no ha hagut de treballar mai perquè sempre ha espoliat els qui sí treballaven, a les colònies.
Febrer del 2003
L'empresa Osborne va decidir tornar a col.locar el toro del Bruc, abans del seu brutal abatiment per suposats membres de les Nuevas Generaciones del PP (versió no confirmada dels analistes de l'Observatori Colonial).
No cal dir que aquesta decisió va provocar una gran alegria en el cercle d'amics de la vaca-toro, ja que veien possible que llur amiga, que havia hagut de pagar un preu tan alt per gosar canviar la seva identitat sexual i nacional, tornés a campar per l'Anoia, cada dia més a prop del seu somni d'anunciar ATO amb la Mari Pau Huguet.
Els artistes de l'Anoia també van quedar contents, doncs podien seguir tenint un espai de lliure expressió artística popular, la desaparició del qual tan gran buit havia deixat en el món creatiu (i festiu) anoienc.
D'altra banda, el monumentcat, sense el toro enmig no té tanta gràcia. Mentre les esperances de veure reviure el toro/vaca del Bruc acabaven d'acomplir-se, un autodenominat skam-ot (komandos anti moviment OT) anunciava la descoberta d'un petit toro a Llerona.
30 juny 2003
El toro d'Osborne torna va ser enderrocat, o, per ser més exactes amb les informacions de la premsa, a ser mig enderrocat. Això no seria de fet cap notícia especial donada dels joves anoiencs a fer tota mena d'experiments artístics d'aquesta mena. Tanmateix aquest cop no ens trobem amb un simple sabotatge més o menys trobat, sinó amb una acció d'una audàcia artística sense precedents que fins i tot supera l'anterior acció de demolition art. Els artistes van serrar el toro per la meitat, conferint al paisatge anoienc un horitzó realment inèdit i d'un deliciós surrealisme brossià. Poden cantar missa la Guardia Civil i les fonts amigues del toro: l'autoria és clarament la d'uns artistes tímids - es veu que n'hi ha- que, per dissimular les seves ambicioses pretensions artístiques les van amagar rera una excusa formal purament política. Amb aquesta finalitat van redactar un manifest força menys brillant que la seva acció, i amb el qual es van descobrir - ja es sap, els artistes plàstics solen escriure pèssimament- . En el manifest peguen els rotllos habituals i poc imaginatius de l'agressivitat espanyola, els símbols forans, i bla bla bla...
Tenim una impressionant foto del mig-toro (exclusiva) aconseguida per l'intrèpid repòrter garrafenc Miquel Carxot, qui, sospitosament, passava per ahí amb càmera , flash i rodet.
El brau del Bruc ha quedat així, i així el trobem avui en dia. Mig ert, mig caigut, trist, sol. Una runa, una penosa estampa del que havia estat. La viva imatge de l'imperiet al qual representa. Aquesta és la trista - o no- història del banyut del Bruc. Un tros de xapa metàl.lica que va néixer per fer propaganda d'un xerès i va viure fent propaganda d'un imperiet caspós fins acabar retratant-ne, simbòlicament, la decadència.