Estava escrivint tranquil•lament, quan de sobte amb va caure un ull sobre la taula.
-Això es normal-. Vaig pensar. El vaig agafar per a col•locar-lo en el seu lloc, però em van cridar al telèfon.
El primer és el primer.
- Digui?
-Bon dia! Som una companyia capdavantera en el sector. Li oferim A.D.S.L. i trucades internacionals a baix preu, perquè estem realitzant una promoció que li suposarà un estalvi considerable.
- Perdó, no disposo de la S.L, ni falta que em fa. Nosaltres ja estem bé com estem.
- Però vostè, tindrà més avantatges. Pensiu bé, és una bona oportunitat. Canviï de companyia, mereix la pena…
- La veritat, no m’interessa…
- Les cridades internacionals li sortirien a meitat de preu…
Què faig amb l’ull en la mà? A que li envio a fer punyetes? Frena’t, Paco, frena’t…)
- S’acomiada o la penjo?
- No em pengi, Només un minut. A més, li fem una assegurança de vida per a vostè i la seva família.
- Una assegurança de vida? (Una assegurança d’ull, voldria jo) No m’interessa.
- D’acord i gràcies pel seu temps.
- De res, de res… Adéu.
Clic!
- Hòstia! Se m’està assecant l’ull!
Corrent vaig anar al mirall del lavabo. Al vaig agafar de bon tros, amb molt de comte i amb l’altra mà, em vaig obrir bé les parpelles.
Ding-Dong!
- Hòstia! La porta! Qui serà ara?
- Hola, bon dia. Sóc la veïna del cinquè. Té vostè una mica de sal? Amb un grapadet em conformo.
- Si Clar! Com no? Un moment…
- Vaig anar a la cuina a la recerca del pot de la sal i a l’agafa-la, va caure l’ull dintre. Amb una mà, vaig rentar l’ull sota l’aixeta. Amb l’altra, duia el grapat de sal.
- Tingui!
- Gràcies i perdoni. Què li passa en l’ull?
Al dir-me això, vaig estrènyer la mà sense voler.
- Res, res –li vaig dir, recelós.
Després vaig tancar i vaig tornar desesperat al lavabo per a col•locar-me’l de nou. L’ull estava una mica rebregat però encara i veia. Pensava: ja veuràs com et criden altra vegada. Efectivament, quan gairebé al tenia dintre, sona de nou el telèfon.
- Paco! Paco!
- Si! Què passa!?
- Ves corrent a la botiga abans que tanquin i compra el pa. Que amb el traginà que duc aquets matí, no m’ha donat temps. Estic a casa de la meva germana, Ara vinc!
- Hòstia! I no pot comprar-lo ella? On collons fico ara l’ull?
En un arravatament, al vaig ficar-lo en el got d’esbandir-se les dents. No havia temps per a pensar. Volant em vaig anar a la recerca del pa. En la fleca em preguntaven què eren aquests fils vermells que em penjaven de la parpella.
- Res, res -vaig dir tapant-me amb la mà el buit de l’ull, vaig sortir xiulant dret a casa. Quan vaig arribar, vaig deixar el pa en la cuina i em vaig apressar a ficar-me l’ull. Per cert, que ja tenia un color vermellós; potser per cosa de la clorofil•la. Després de tantes peripècies vaig aconseguir embotir-me’l, però amb les presses, me'l vaig posar al revés. El blanc de l’ull em va sorprendre al mirar-me al mirall.
- Ding-Dong!
- Hòstia! La meva dona!
No havia temps per res; vaig agafar un llapis dels ulls i em vaig dibuixar una esfera gairebé rodona. Ràpid com un llamp vaig obrir la porta.
- Hola! Encara sort que tinc el menjar fet. Quin matí que duc!
(Doncs mira que jo) Vaig pensar. Ni tan sols es va adonar i dissimulant la vaig deixar parla’n sola per a seguir intentant endreçar la malifeta. La pupil•la pintada estava desdibuixada, feta un esborrall. Vaig haver de treure’m l’ull i donar-li la volta.
- Paco! El menjar està en la taula!
- Ja vaig! Ja vaig!- li vaig dir. I sense temps per a rentar-me les mans, ens asseiem a menjar com feia vint-i-cinc anys.
- Per Deu!, Paco… Què fas amb les ulleres de sol posades?
(Què faig?) …No li vaig contestar i vaig seguir menjant tot emprenyat...