Obro un periòdic. Un qualsevol.
Conflictes bèl·lics per onsevulla (amb paisos que semblen condemnats a viure eternament en un túnel de terror i sang); el cada vegada més preocupant escalfament global, ja irreversible i que provocarà la desertització del planeta en pocs anys (Nacions Unides ha qualificat recentment la situació com una de les amenaces més greus que sofreix la humanitat); immigrants que es deixen la vida intentant arribar a paisos on no són ben rebuts; nens i nenes que treballen jornades de quinze hores en condicions extremes (segons les últimes dades fets públics per Unicef, són 218 milions); o nens que tindran un fusell com únic regal de Nadal (més de dos milions de menors han mort en conflictes armats durant aquesta última dècada); casos de corrupció des d'Haití fins a Uzbequistán (Espanya ocupa una desconcertant 23ª posició en el ránquing dels paisos menys corruptes del món); persones que moren de fam mentre els mandataris dels paisos més rics del planeta perden el temps en cims inútils (segons Oxfam, cada 4 segons mor una persona en el món per desnutrició); aniquilació sistemàtica de fauna i flora (només en l'últim any, l' Amazonas ha perdut 24.000 quilòmetres quadrats de selva tropical); companyies farmacèutiques que patenten plantes tropicals i experimenten els seus nous productes amb els éssers humans més desprotegits, mentre el 30% de la població mundial no té accés als medicaments genèrics...
Però tot això tant dóna. Nosaltres aquests dies farem com si tot això no anés amb nosaltres. Ens posarem una bena en els ulls i ens concentrarem amb el que realment importa per aquestes dates. Perquè ara, això no toca que deia Pujol. Ara toca omplir el carro en el Carrefour, comprar torrons, gambes i cava, sobretot, molt cava. Ara toca gastar-nos els diners en absurds regals. Ara toca cantar nadales a un déu que fa temps que ens va donar l'esquena. Ara toca, com insisteix fins a la sacietat un anunci de la tele, dipositar els nostres somnis en un dècim de loteria (estadísticament, existeix 1 possibilitat entre 85.000 que ens toqui). I sobretot, ara toca ser feliç. Però això sí, toca ser-lo ben calentets a casa, asseguts en el sofà, amb la panxa ben plena i amb la consciència tranquil·la després d'haver donat 30 euros a la Marató de TV3.
Algú va dir en una ocasió que ningú mereixeria ser feliç fins que tots siguem feliços.
Jo m'apunto.
Feliç consum.
Ness.