““Qui canta els seus mals espanta”
... Agafant el fil d’aquesta última cantada de caganer, comentarem la peculiar forma de fer trumfos de l’entranyable i octogenari mossèn del meu propi municipi. Aquest excepcional jugador utilitza una especial tècnica a l’hora de marcar trumfo. A grans trets, aquesta consisteix a fer directe quan es dóna alguna de les tres circumstàncies següents:
- 1.- Quan disposa d’un trumfo molt potent.
2.- Quan té molt i molt bo, i decideix cantar botifarra.
3.- La tercera i més sorprenent, quan no té bo i res.
Seria una trumfada extrema o dels extrems, és a dir, es tracta de cantar directe quan es té molt bo (ja sigui per fer botifarra o trumfo) o quan es té dolent o mediocre; delegant quan disposem d’un joc força arreglat i repartit. Direu que s’assembla a la botifarra moderna però, us puc ben assegurar que de moderna no en té res, i si fos així, aquest bon home, sense saber-ho, en seria el creador. Sí, ho heu sentit bé, canta directe quan no té res de res. Us preguntareu per què fa aquest tipus de rucades, que és una ximpleria, però sent un jugador com n’hi ha pocs, com és que sempre li hem vist fer i continua fent-ho? De ben segur que si passeu una tarda entaulats amb aquest entranyable personatge en trobareu la utilitat i, potser, aquests tipus de preguntes deixaran de voltar pel vostre cap. No cal dir com n’és d’important que la seva parella en conegui la seva forma de jugar, d’altra manera podria ser contraproduent.
Començarem pel principi, sembla clar que aquest fenomen encara no s’ha begut del tot l’enteniment i canta trumfo directe quan el té molt bo (per exemple, 6 o més i un semifallo o un fallo directe).
Fins aquí tot normal, però el següent principi que utilitza, si bé el seu plantejament també ho és força de normal, el que s’amaga al seu darrere ja no ho és tant. Resulta que si no té extraordinàriament bo no fa botifarra directa, la qual cosa significa a la vegada que quan ho delega és senyal que té bo o molt bo, de manera que si el company fa trumfo i li contren, no s’estarà de recontrar. Si finalment el contrador perd força tantos (per cert, la majoria de vegades), aquest sol quedar força escarmentat per a futures contrades, de manera que, tot i ser passat, s’abstindrà de fer-ho si no disposa d’un gran potencial. Així doncs, obligarà els contraris a aixecar el llistó a l’hora de contrar un trumfo passat on, a vegades, ho fem tenint mig bo, precisament per aquest motiu, perquè és delegat.
D’aquest segon principi també se’n deriva una segona conclusió, i no és altra que si el seu company és coneixedor d’aquesta manera de jugar, per poc bo que tingui, si l´hi ha passat cantarà botifarra amb molta alegria, sabent que el diabòlic mossèn portarà bastant bo, d’altra manera hauria fet directe si ens atenem al tercer i últim principi que utilitza. Així doncs, es donarà la circumstància una altra vegada que, en un joc passat, us fotrà una bona estirada d’orelles, tornant a multiplicar els tantos aconseguits.
Ara, la tercera i sorprenent premissa que empra ja no sembla tan normal, si el senyor rector no té res o quasi res (si es tracta d’un joc mediocre) farà directe, jugant amb el fet que per contrar un directe s’ha de tenir un joc extremadament bo, i més, tenint en compte que el mateix mossèn quan té molt bo per fer trumfo, també el fa. D’aquesta manera, la parella rival, tot i haver vist com el mossèn cantava alguna vegada amb poca cosa, pot fer-se enrere en la contrada, precisament perquè algun cop també ha cantat tenint tots els trumfos. Així doncs, no sabrà si canta de catxa (si fa catxa, terme més conegut en castellà com a farol) o si bé és que té realment molt bo per fer-ho, i si fos el cas, aquest recontraria sense parpellejar, tornant a multiplicar punts. Normalment, només serà contrat fent directe en cas que algun dels adversaris reuneixi un extraordinari joc, tant en trumfos com en tantos, la qual cosa no és que sigui massa habitual que diguem. Si és així, el company del mossèn s’abstindrà de recontrar sabent o intuint que ha cantat de circumstàncies. Aquest n’és un altre dels avantatges que atorga aquest estrafolari sistema, de les vegades que s’atreveixin a contrar, la majoria d’elles seran automàticament recontrats, multiplicant per 4 els tantos al seu favor; en canvi, en la resta, els coneixedors i practicants d’aquest mètode no recontraran mai, multiplicant tan sols per 2 els tantos perduts.
Es donarà la circumstància que si ho passa perquè ho passa i ja sabem com les gasta, i si fa directe perquè fa directe i no sabem quin joc té i si ens està enredant una vegada més o bé va de debò; sigui pel motiu que sigui, ens frenarà de totes totes a l’hora de contrar, i ens tindrà la moral més que menjada, de manera que estarem acollonits i sense saber què fer, i només contrarem si realment tenim molt bo, i més, si ja hem comprovat en les nostres pròpies carns com les gasta en cas que se’ns acudeixi fer-ho.
Aquesta tècnica o sistema, utilitzat amb seny és força desestabilitzador, i si no coneixem aquest tipus de mètode, ens pot ser molt perjudicial, encara que tot sigui dit, si ja sabem de quin peu calça, anirem amb peus de plom i no caurem en aquests tipus de paranys amb tanta facilitat, alhora que contrarem més sovint els seus directes. Dit això, sempre podrem aprofitar aquesta tècnica com un recurs més i canviar la nostra manera habitual de jugar, i ens passarem incondicionalment a aquest sistema si estem enmig d’una competició, on la parella rival ens ha observat i coneix més o menys la nostra forma de jugar; d’aquesta manera, quan s´adonin del que està passant potser serà massa tard, llavors serà el moment de girar cua i tornar als mètodes convencionals. És a dir, si durant tot un campionat ens veuen delegar amb jocs dolents o mediocres, quan ho fem a l’inrevés els trencarem els esquemes i amb un parell de recontrades, a part de deixar força enllestida la partida, també els podem deixar ben tocats, només caldrà acabar-los d’enfonsar.”