Bong-matirl butinaires,
Per posar
un fàcil exemple, portat a l’extrem, del que es vol dir:
Imaginem que el company canta basto directe, no han contrat, marcador 0 a 0 i nosaltres Nord, tenim el següent joc:
2 i 5 d’ors;
Manilla, as, rei, sota, 8 i 6 de copes;
3 i 4 d’espases;
as i cavall de bastos;
La primera basa, només la primera jugada, sense tenir-ne en compte cap més, i només en funció del que tira el company, va de la següent manera:
Est surt de cavall de copa;
Jo
Nord, tenint la tríada, posaria el rei per senyalar el meu joc al company (que cadascú posi la que millor li sembli. Millor no comentar ara aquesta jugada).
Oest serveix una carta qualsevol (tampoc la tindrem en compte per tal de fer-ho més fàcil).
Primera decisió: Jo Nord, em prepararé per
sortir d’as de basto amb la següent intenció:
- Si Sud té la manilla, que em deixi basa i així poder donar continuïtat a l’arrastrada.
- Si, tot i cantar ell directe i jo tenint as i cavall, ell no disposa de la manilla, és molt probable que tingui el rei. D’aquesta manera, de ben segur que a la segona arrastrada ell podrà netejar el trumfo (en realitat estic sacrificant 2 tantos).
En ambdós casos sortiré d’as per tal de netejar els trumfos com més aviat millor, i per tal que el company doni continuïtat a l’arrastrada ja que si surto de cavall, després em quedaré tancat i potser no podré exhibir la meva llarga amb tanta solvència.
Com que he posat el rei de copa, el company ja sabrà quin pal tocar un pic net de trumfos (si en té, és clar).
Ara imaginem que el company Sud no serveix copa sinó que se’n va d’una espasa.
Segona decisió: Automàticament canvio radicalment de parer.
Sortiré de cavall de basto amb l’objectiu de plegar a la segona arrastrada. Això és així perquè, com que
no tinc cap més entrada, en cap altre lloc, només em queden dues opcions:
1.- Continuar amb la copa i exposar-me a la fallada (recordar que en tinc 6).
2.- Arrastrar per veure si surten 7 o 8 trumfos, per tal de reduir la possibilitat de fallada de la copa per part dels contraris.
Jo, en condicions normals, escolliria la segona opció: arrastrar de cavall de basto i, si entro d’as, llavors sí, continuar amb la copa.
Imaginem que el company no ens serveix copa, però ens entrega la manilla d’ors.
Tercera decisió: Immediatament es torna a girar la truita.
Sortiré d’as de basto. Això és així perquè, en entregar-me la manilla, el company em manifesta clarament que no li interessa anar-se’n de cap carta, que probablement pensa fer-se totes les bases. Possiblement perquè ha cantat amb dos pals llargs i ho té tot.
En aquest cas, interessa treure tots els trumfos i donar continuïtat a l’arrastro, per tant, la sortida que faré serà d’as de cara.
Tot això, així a simple vista sembla molt fàcil, però la pregunta és: Com prioritzem en un programa tots aquests paràmetres esmentats anteriorment (i molts més que n’hi ha)?
Jo penso que és
extremadament difícil, mai no ho podrem contemplar tot alhora, tenint en compte que aquestes variables no ens apareixeran per separat sinó que la majoria de vegades se’ns presentaran barrejades i les combinacions seran excessivament copioses.
Adéu.
(els "errors" son del programa). No es descompta mai 
